The Sky Was Made of Amethyst

The Sky Was Made of Amethyst

Amanda Moreno

25 / 09 / 20  -  27 / 11 / 20 // VLC
The Sky Was Made of Amethyst
The Sky Was Made of Amethyst
The Sky Was Made of Amethyst
The Sky Was Made of Amethyst
The Sky Was Made of Amethyst
The Sky Was Made of Amethyst
The Sky Was Made of Amethyst
The Sky Was Made of Amethyst
The Sky Was Made of Amethyst
The Sky Was Made of Amethyst
The Sky Was Made of Amethyst
The Sky Was Made of Amethyst
The Sky Was Made of Amethyst
The Sky Was Made of Amethyst
The Sky Was Made of Amethyst
The Sky Was Made of Amethyst
The Sky Was Made of Amethyst
The Sky Was Made of Amethyst
The Sky Was Made of Amethyst
Ametista és una roca d'origen magmàtic. També conegudes com roques ígnies, aquest tipus de roca s'origina a partir del magma que es troba a l'interior de la Terra. El magma és una massa de roques foses. Les roques i els minerals són la base del nostre planeta, un cúmul de matèria viva i de matèria morta, de matèria fòssil. Escombraries i or, minerals i petroli, animals i vegetals, plàstic i sorra, ossos i vísceres.
 
Ametista és una varietat del quars de color violeta. El color pot ser més o menys intens, segons la quantitat de ferro que contingui. Com més intens el color, més preuada la pedra. És el cristall del mes de febrer. Les seues propietats estan connectades amb el chakra del tercer ull, el centre de l'espiritualitat i de la intuïció, i també del chakra de la corona, el que governa la nostra connexió amb l'univers. El color violeta és el color en què es fonen tots els contraris, marca el límit entre el que és visible i el que és invisible, i a l'arc de Sant Martí enllaça amb l’ultravioleta invisible.
 
Aquestes roques no només ens parlen d’alguna cosa molt antic o d’una cosa morta, sinó que ens mostren la història de la planeta, per fer palès que aquest passat distant de la Terra està connectat amb el present viu i ens informa del futur.
 
Ametista era una dona mortal de la qual el déu Bacus es va enamorar. Bacus és el déu grec del vi, de la festa i de la disbauxa. El seu nom prové del grec amethystos: del prefix a-, "no", i de methystos, "intoxicat", que significa "no embriagat". La llegenda explica que Ametista, per fugir de la persecució del déu ebri, va demanar ajuda a Artemisa, la deessa dels animals, de la caça i de la virginitat. Aquesta la va escoltar i per tal d’ajudar-la la va convertir en una roca de quars blanc. Bacus, enfadat i trist va vessar una copa de vi sobre la roca, tenyint de porpra el cristall. Arran d'aquesta història el cristall d’ametista antigament era considerat un antídot contra la embriaguesa, a més d’un símbol de la puresa i de la saviesa divina.
 
El treball d'Amanda Moreno ens duu a aquest espai del temps sense temps, del mite o del fòssil. Un temps que unes vegades podem llegir a les pedres i d’altres recordar en el cos, i al que posem noms per tal de no oblidar-lo. Noms com Ametista o com Qfwfq, o com "L'explosió càmbrica". Qfwfq és el narrador de Les Cosmicòmiques d'Italo Calvino, qui ens explica com era viure tots en un punt: Cada punt de nosaltres coincidia amb cada punt dels altres en un punt únic que era aquell on érem tots. Ametista era una jove que es va convertir en pedra i el Cambrià és un període geològic. “L’explosió càmbriaca" va ser una "explosió" de formes de vida que va donar lloc a moltes de les vides que ara coneixem. En el registre fòssil d'aquest període apareixen els membres més primitius de molts dels animals multicel·lulars que més endavant formarien els animals actuals. Aquests primers multicel·lulars, com la pobra Ametista, després metamorfosaren en roca i es van convertir en memòria material.
 
En Mil anys d'història no lineal de Manuel de Landa, el fòssil es converteix en una evidència de la continuïtat evolutiva entre la carn i la pedra, una manera concreta en què els cossos recorden els seus orígens minerals planetaris al "creuar el llindar de tornada al món de les roques". A partir de crear una simultaneïtat entre el mineral i l’existència humana, Amanda Moreno estimula la capacitat de recordar una forma de vida anterior, de reviure la nostra existència lítica, entre el que és producte de la terra i el que hem fet nosaltres. La terra genera roques i formes i moviment i calor, nosaltres amb aquesta calor fem eines i artefactes, i els hi donem noms mitològics i omplim la terra de llocs mítics. Si el magma en moviment fa roques, fa i desfà continents, superposa i amassa els materials generant un conglomerat temporal, Amanda Moreno ens recorda que nosaltres també formem part d'aquesta massa.
 
La teoria geològica que explica aquest procés es va desenvolupar a les darreries del S.XVIII i va ser anomenada "plutonisme", de Plutó, el déu grec de l'inframón. Els partidaris del plutonisme eren completament contraris als partidaris del "neptunisme", que defensaven la formació submarina de minerals i el concepte d'un "oceà universal"; els plutonistes, negaven rotundament la teoria que l'aigua pogués produir cap efecte sobre el mineral. Avui dia, en canvi, hi ha qui afirma que els orígens de l'aigua es troba a les roques, basant-se en anàlisis fetes en meteorits arribats de l'espai, que haurien estat els portadors de molècules d'aigua extraterrestre que van desembocar en els oceans. Podem dir que el desenvolupament de les teories científiques geològiques al llarg de la història està ple de mites.
 
Va ser el mateix teòric del plutonisme, James Hutton, qui va encunyar el terme "Temps Profund" - "Deep Time" en anglès-, per tal de referir-se al temps de l'origen del planeta (4,54 milers de milions d'anys). Un temps abans del temps, el temps sense temps ni espai que descriu Qfwfq. El Temps Profund és essencialment un "temps geològic", una temporalitat que nosaltres, els humans, no podem imaginar, però que com suggereix de Landa i Amanda Moreno, "podem sentir". Per això hi trobem la idea d'una "geologia afectiva". Dana Luciano defensa aquesta idea d'un necessari replantejament anti-descentralitzat del fet sensorial, una revisió de les divisions entre els sentits i de les jerarquies sensorials modernes. Remet al costum que comparteixen molts geòlegs de parlar del temps profund en termes de sensació corporal. Recupera d'una observació del mateix Hutton el concepte de "disconformitat lítica": una formació rocosa en què coexisteixen dues formacions rocoses unides que daten de períodes geològics molt llunyans en el temps  separades per un lapse de més de 50 milions d'anys. ¡50 milions d'anys! El temps profund es manifestaria ací precisament en allò que no es pot veure, a través d'un buit en el registre rocós, i oferiria per tant una "evidència palpable". Luciano proposa que mitjançant el "sentir en el temps geològic" hi podem situar diferents nocions per pensar sobre allò que és possible sentir al cos.
 
Quan estem asseguts dalt d'una massa que en un altre temps va estar al fons de l'oceà, o quan sostenim a la mà un fragment de fòssil, o quan imaginem les formes dels proto-continents batejats amb noms tan fantàstics com Pannotia, Rondinia, Gondawa o Pangea; ens enfrontem al vertiginós efecte de la caiguda en l'abisme temporal. Un efecte que passa pel cos, més que per la ment, i que necessita del poder de la imaginació per poder resoldre’l. Podem parlar així de l'agència de la matèria inorgànica. La veu que ens parla a "Your fossil Existence" d'Amanda Moreno, encarnaria la proposta d'un coneixement encarnat i d'un pensament sensual, lític. Luciano el relaciona amb les paraules d’Audre Lorde quan diu how women might attend to what sensual pleasure has to teach. En definitiva, amb una proposta feminista d'acostament al món material, que reconeix el contacte i l'experiència del cos com activador de coneixement crític.
 
El cel fet d'ametista és la primera frase de la cançó Violet de la banda Hole. Una cançó de desamor cantada a crits, sota un cel encès de color porpra.
 
 
Caterina Almirall. Comissària independent.

#theskywasmadeofamethysttactel