Secret Diaries

Secret Diaries

Fito Conesa, Michael Roy

30 / 11 / 18  -  01 / 02 / 19 // BCN
Secret Diaries
Secret Diaries
Secret Diaries
Secret Diaries
Secret Diaries
Secret Diaries
Secret Diaries
Secret Diaries
Secret Diaries
Secret Diaries
Secret Diaries
Secret Diaries
El 30 novembre 2018 Espai Tactel obre seu fixa a Barcelona de la mà de l'estudi Toormix amb l'exposició "Secret Diaries".
Espai Tactel. Toormix continua la línia de difusió de pràctiques contemporànies que ve realitzant la galeria Espai Tactel de València.
Troba'ns a: Ca l’Alegre de Dalt 55, Baixos C. 08024 — Barcelona

Exposar-se dins.
Sobre els Private Diaries de Fito Conesa i Michael Roy.

En un text recent, Amador Fernández-Savater relata que, durant les experiències del 15M i la llista interminable de preguntes que es llançava a si mateix sense trobar-hi respostes senzilles, un amic li va recordar les paraules d’Heròdot: “Escric el que no entenc”. Vam escriure sobre el que crèiem conèixer, i segurament sobre aquests temes i qüestions ho fem millor, sens dubte; pel que té de proximitat i, alhora, per la confiança que ens dóna aspirar a conèixer-nos. És un repte que anhelem assolir i és una motivació extra intentar aconseguir-ho, però és veritat que escrivim sobre el que no entenem. En moments de grans canvis, com el pas de l’adolescència a l’edat adulta, després d’una ruptura sentimental, amb la pujada d’endorfines d’un recent enamorament o després d’una novetat important en les nostres vides, sorgeix la necessitat de relatar aquestes experiències que ens transformen, posant-nos en el centre mateix de l’anàlisi. Hi ha un hedonisme convertit en cultura, en gest, en absència fins i tot. 

Els diaris mostren aquesta lluita diària contra un/a mateix/a en un moment existencial on l’exhibició pública encara es limita a compartir interioritats escrites sobre un quadern, de manera exclusiva amb un nombre molt escàs (exigu) de confidents. Una relació directa entre els pensaments i el gest mecànic d’escriure’ls que equival a un acte d’intimitat capaç de descobrir-nos allò que no esperem trobar. L’art, alhora, és l’exposició de la vida de l’artista feta forma, a través de codis elaborats que s’encavalquen entre allò realitzat anteriorment i una mena de “present perpetu” alimentat per “la novetat incessant”. Mentre un diari fa exposar-se per dins a qui l’escriu, descobrint-hi aspectes encara impenetrables, l’art obliga a l’exposició pública constant a través de formes o accions; i Fito Conesa (Cartagena, 1980) les assoleix ambdues, amb una obra que cerca per dins per i es mostra cap enfora. 

El seu diari escrit als disset anys, on es defineix / es descobreix / es confessa a si mateix com a homosexual, és ara mostrat amb les pàgines soltes i integrades en una mena de seqüència espaciotemporal, penjant d’un cable que les uneix i, alhora, les separa entre sí; és a dir, mostra cada entrada d’aquest diari, cada dia de la seva vida de llavors, com un petit esdeveniment. Una línia de temps i d’experiència que marcarà tot el que esdevingui des d’aleshores. Començar escrivint el que no s’entén per acabar enfortit després de la trobada transcendental, alliberadora, de trobar el que s’és. Si tota identitat és una construcció social, n’hi ha algunes que emulen aquesta acció literalment, després de la qual qui acaba transformat/a és un/a mateix/a. Els fulls del diari, penjant d’un filferro, s’assemblen a partitures d’una composició en procés. La música, però sobretot les accions prèvies o derivades d’ella, són un tema recurrent en el treball de Fito, com una necessitat d’abstracció entre una factura conceptual de les seves obres perfectament delimitada. Darrera la construcció de si mateix, la més determinant, no sembla complicat ésser altres, que semblar d’una altra forma, jugar amb els artificis i les caretes que ens permeten fer encara més complexa la nostra personalitat. La normativitat, però, entesa com una construcció coercitiva, l’artista la qüestiona a través d’un vídeo i uns cartells post internet que tanquen un cercle iniciat amb el descobriment del desig i que es completa amb el qüestionament d’aquell objecte desitjat. 

Michael Roy, d’altra banda, parteix de l’exterior per a tornar cap a si mateix: un jo que aspira a formar-se a partir d’un nosaltres. Resulta interessant la manera de generar sentit –un nou sentit- amb l’edició de fragments de vídeo ja existents; una actualització de la tendència apropiacionista del video-art dels vuitanta que ara torna encapsulat digitalment, i no només en la seva tècnica. De fet, encara que els referents de Roy siguin en certa manera clàssics (basats majoritàriament en la importància dels rostres en particular i en el cos o en els seus gestos en general) hi ha una mirada que és molt dels temps, amb clares referències a la cultura visual de les xarxes socials, on els jos actuen tot el temps com a ens polièdrics de sentiments i mirades. I es mantenen sempre en relació perpètua amb la resta. Aquesta pulsió de l’artista pel collage d’escenes en moviment té el seu correlat en els murals d’imatges que remeten a les parets de les habitacions d’adolescents, on totes les referències, amb o sense prioritzar-ne la seva importància, aporten un nou detall al conjunt. El panell empra la frase I miss you repetida com un bucle i evoca, si més no tangencialment, alguna de les històriques obres de Bas Jan Ader. 

Tots dos artistes ja han exposat prèviament a Espai Tactel, en el ja antic espai del barri valencià de Russafa. Emprendre aquest pas, que és continuació i un avanç en la seva trajectòria galerística, i fer-ho amb aquest parell d’artistes, també és una declaració d’intencions. Un impuls renovat que es veurà potenciat amb la nova galeria que obriran a València el proper any. 

Álvaro de los Ángeles, 
crític i comissari independient.

#SecretDiariesTactel