Però no tinc temps...

Però no tinc temps...

Paco Chanivet, Guillermo Ros

17 / 09 / 20  -  07 / 01 / 21 // BCN
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps...
Però no tinc temps per a aquesta merda ara mateix, com si m'importessin els concursos de pixades entre monstres.

1. Després que la Corporació sortís d'allà i deixés tot allò buit, només hi havia gossos. Toormix havia deixat de ser el destí comercial dels turistes i s'havia convertit en un pipican. Anteriorment, els seus resorts van ser les delícies d'espècies i androides que acudien per fugir de les seves realitats estàtiques. No obstant això, des que l'última fragata fugís després d'haver buidat el planeta de recursos, els gossos eren els únics que sobrevivien en aquella ruïna de món.
 
2. Fragment de diari
"Tres setmanes de treball despietat sota un 85% d'humitat, hem estat devorats pel tràngol estètic i transfigurat nostres anhels, pors i frustracions en una munió de malsons.
Hem posat els nostres cossos a treballar a el 150% de les seves possibilitats. Pandèmia, fum, la pols del ciment... Les gotes de la suor servien per a donar de beure als gossos. Mentre els donéssim un premi ens permetien seguir donant-los forma. Ja no porten corretja, estan deslligats, vaguen sols fusionant-se amb tot allò que ens envolta.
[...]
Hi ha mosquits i la mascareta està ja xopada. Els gossos ara mengen pedres, els medicaments, fullaraca. Al menys mentre mengen deixen temps perquè revolten les meves idees, de les quals ja només escolto brunzits hermètics com mosques en una urna.
Cada vegada que tinc un projecte tanco la porta, la sessió, la meva vida. Li dono l'esquena al món i dono de menjar als meus gossos.”
 
3. ii n n n n n n n n 
Tant Guillermo Ros com Paco Chanivet comparteixen una necessitat productiva: entendre el material. Tots dos necessiten veure’s afectats pels recursos i els processos utilitzats. Al seu torn, aquesta afecció comporta en una contaminació sobre el material a transformar. Aquesta transformació dona pas a un recolliment amb el qual pretenen sincerar-se amb la pròpia producció. En el seu procés de control sobre la matèria solen veure desbordats pel context. Els seus treballs permeen amb els ritmes vitals i professionals en els quals habiten. Forces externes com el ritme de l'realisme capitalista esdevé un fuet que colpeja les seves obres i causa unes cicatrius que tots dos prefereixen no amagar. Sense caure en el parany de la romantización de la precarietat, Paco i Guillermo, projecten no només una sèrie d'imaginaris ficticis, sinó un posicionament situat davant seu context professional. Això es resol a través de la construcció d'un univers de referències simbòliques autobiogràfiques i contextuals que parlen i apel·len al sistema artístic i a les seves polítiques.
 
Els dos artistes entenen l'exposició com un fragment d'un univers que queda fora del marc expositiu. En un tipus de narrativa molt més relacionada en la construcció del Lore, que d'una línia argumental, cada objecte, gest o característica inserida juga un paper en el rerefons d'un univers narratiu. Textures que remeten a les pedreres on va ser adquirida la pedra, reminiscències gestuals d'antics monuments tallats en pedra a Egipte, metàfores iròniques sobre la seva identitat... No hi ha un gest gratuït, aquest és un punt crucial en el llenguatge dels dos artistes, cada objecte s'embasta dins d'una coherència metalingüística, autoreferencial o narrativa. "Però no tinc temps per a aquesta merda ara mateix, com si m'importessin els concursos de pixades entre monstres" és un un fragment temporal de l'univers projectat per Paco Chanivet i Guillermo Ros. Dos ventrades que es van trobar, dos productors que dialoguen a partir d'una sèrie de personatges i objectes canins.
 
Un dia Kanye West tuiteja "When speaking about sections of the company I like to use the word arms on Stead of divisions". Mal traduïda la paraula "arms" es llegeix com braços, com si Yeezy pensés la seva empresa com un cos cyborg amb tants braços com seccions té, com un Sheeva hipercapitalista. Els gossos d'aquesta exposició plantegen la mateixa estructura, són projeccions d'ambdós artistes. Braços, armes, gossos... Cadascú amb un rol, com en el teatre clàssic que cada personatge respon a un arquetip, els gossos de Guillem i Paco juguen un paper en aquesta masmorra.
 
I com en les masmorres tota identitat sòlida es dilueix. Els gossos mengen tots dels mateixos abeuradors, dormen en les mateixes gàbies, es rebolquen en les seves pixades... Amb els seus trets propis i els seus semblants hibridats dues ventrades comparteixen necessitats, pors i horrors.
 
VENTRADA X 
  • Guardià: parasitat per la pedra, infectat pel propi material.  Gos hipertrofiat, valent-se del seu propi cos com a eina productora. Cap amputat, nucli de marbre i cua de Marihuana.
  • Maquínic: braç tecnològic que permet desenvolupar el treball. Màquina que necessita acoblar-se a un flux enèrgic, un braç subjugat als corrents del desig creatiu i productiu de la matriu.  Element necessari per a la supervivència de la ventrada per les seves capacitat de relació amb el context, el qual afecta de forma violenta i devastadora.
  • Burilla: sempre putejat, cendrer del despostismo d'un context que no li permet més que perdres en el seu propi paper. Màscara d'una ràbia continguda.  S'alimenta de fulles seques, les restes d'una producció que només veu escampada per la seva esquena. Obligat a seguir produint en el seu cos els plaers d'un material que només recollirà com a cendrer.
  • Creador: suport conceptual de la ventrada. Un híbrid entre gos i humà, en el desmembrament corporal de la canilla les funcions d'aquest serien el control dels fluxos neuronals.  Pressionat pel seu propi reg i sobresetimulat per la matriu, recorda al Dr Guero mentre escup fum i bilis pels seus tubs d'escapament. 

VENTRADA Y
  • Drenat: connectada a dues inyectors dels quals surten tres cables que s'empalmen amb la matriu.  La drenada que presta energia. Gossa flaca, fa temps que la succió li impedeix estar en posicions actives.
  • Habitat: els dimonis parasiten seu interior deixant-se veure en les seves articulacions que s'obren i es tanquen.  Gos apallissat per les seves pròpies forces i consumit per les forces estètiques.  Una incubadora dels dimonis somrients i paràsits que es reprodueixen per les ventrades. 
  • Neuròtic: gos amb larves dins d'una urna. Una mena de cap desproporcionat tipus bombolla amb fruita putefracta.  Bastard de la ventrada amb una antiga colla de felins egipcis. Dins el grup respon a la vessant més racional.
  • Guasón: el gos intuïtiu, el petit que porta l'os més gran. Tres ulls de la intuïció.  Malgrat la seva mida s'atreveix a portar ossos que no pot carregar, que ultrapassen la seva escala i les seves possibilitats. Els gossos juganers solien tenir unes preses favorites: unes criatures toves que es deixen capturar per la seva olor.
 
4. Els Cercles parasitaris
És habitual que els gossos salvatges contreguin relacions amb insectes parasitaris. Una relació tòxica que s'alimenta de l'hoste i amb la qual obtenen algun benefici. En algun moment del procés el subjecte parasitat percep dany o perjudici per part del paràsit. El paràsit es va projectant a través del cos amfitrió el qual torna la seva llar. El seu temps simbiòtic li permet viure ocult fins que es revela. El cos hoste es converteix en una closca en la qual construir una arquitectura amagada que absorbeix i drena l'energia de l'organisme parasitat. En el moment catàrtic de la seva revelació el paràsit ja ha aconseguit modificar l'aparença i l'estructura interna de l'hoste.
 
Construïts i domesticats per al seu acoblament a la vida humana, els gossos podrien entendre com el resultat d'una relació parasitària. Com a espècie són una mostra més de la submissió de la naturalesa al control i ús humà. Els gossos actuals, com els medicaments o la marihuana, són exemples de com un ésser orgànic s'ha vist violentament transformat pels desitjos de l'espècie humana.
 
L’ Exposició també és un paràsit, un supraestructura virtual i tangible que drena les forces i temps dels agents del món artístic. L'Exposició és una màquina amb mil braços que s'injecten i es connecten amb els trossos escampats dels artistes amb forma de gos. Espai Tactel-Toormix és una matriu més, un òrgan intern d'un ésser desmembrat, sense rostre ni cos; una matriu d'una ment rusc repartida per les mil i una sales d'exposició de sistema artístic contemporani.
 
Propiciat per un acoblament desitjant els cossos drenats activen els braços de l'Exposició a partir d'estímuls neuronals, idees i desitjos. Els desitjos de producció propicien un acoblament parasitari del qual el sistema artístic contemporani s'alimenta. El acoblament té més a veure amb la picada de Cèl·lula que amb un acoblament amable. Aquesta picada deixa el cos drenat en una pell sense òrgans, buida, tova i llefiscosa. Recorda a aquella escena, que un cop vista et persegueix, en la qual el fill del Dr. Gero, Cèl·lula drena a una persona fins a deixar la seva pell en un estat “xiclós” al qui se li va buidant el cos fins que la seva mà ja no pot ni sostenir el feix de bitllets que portava.
 
Quan Faust accepta parlar amb Mefistòfil és conscient que a partir d'aquest moment tot canviarà. Com el sí de Lester a Lorne a l'hospital de Fargo. Com el sí d'un artista a la materialització d'alguna de les seves peces. El desig de producció es pot convertir en una simbiosi violenta, emmarcada de l'acoblament parasitari del propi sistema art. La creació artísitica presenta cercles parasitaris concèntrics que s'alimenten d'allò que tanquen dins el seu perímetre.
 
Les larves que li han sortit alguns gossos adverteixen l'estat accelerat de la seva parasitació. Els insectes ja han crescut i madurat, han decidit mostrar-se en la seva última forma. Apareixen per les articulacions, pels entroncaments entre extremitats dels gossos. Com energies endimoniades brollen buscant la part fràgil de l'hoste. Paràsits-Goblins moguts per sinergies estètiques absorbides de el cos de l'gos, de la ment de l'artista. Igual pots escoltar el seu riure agut mentre et veus reflectit en la seva mirada.

Carles Àngel Saurí. Comissari independent.

#peronotinctempstactel