Not your own desire / The last days of Disco

Not your own desire / The last days of Disco

Carles Congost

18 / 09 / 15  -  30 / 10 / 15 // VLC
Not your own desire / The last days of Disco
Not your own desire / The last days of Disco
Not your own desire / The last days of Disco
Not your own desire / The last days of Disco
Not your own desire / The last days of Disco
Not your own desire / The last days of Disco
Not your own desire / The last days of Disco
Not your own desire / The last days of Disco
Not your own desire / The last days of Disco
Not your own desire / The last days of Disco
Not your own desire / The last days of Disco
Not your own desire / The last days of Disco
Efectes de realitat

"My body remains the Enduring reality"
Yvonne Rainer, Stament, 1968

"And the practice of realnessFeels so surreal"
Róisín Murphy, Go Fishing, 2015

"Nosaltres som la realitat; és la categoria d'allò «real» (i no els seus continguts contingents) la qual és ara significada; dit d'una altra manera, la manca mateixa del que significat en profit només del referent arriba a ser el significat mateix del realisme: es produeix un efecte de realitat fonament d'aquest versemblant inconfessat que constitueix l'estètica de totes les obres corrents de la modernitat. "
Roland Barthes, L'efecte de realitat, 1968

El protagonista de The Artist Behind the Aura, (2014), el propi Carles Congost (Olot, 1970), inicia el seu relat assenyalant que el que anem a escoltar no podrem trobar-ho on-line, aquesta absència ens situa en un territori incòmode al que la veracitat del relat queda vinculada únicament a l'oralitat del que escoltem, evidenciant l'existència de realitats al marge d'internet.

L'efecte de versemblança ha estat un dels problemes que han centrat la producció artística des de l'antiguitat, quina és la relació de les obres amb "el real". Aquest tipus de qüestions no només ressorgeixen cíclicament sinó que es revifen en els moments de transició entre períodes històrics. El número 11 de la revista Communications va publicar una sèrie d'assajos de Barthes, Kristeva o Todorov que es van traduir al castellà com “Lo verosímil”. En ells no es recuperaven els ecos platònics de condemna artística de "La República" però si el problema de com atendre a la realitat en les pràctiques contemporànies.

A dia d'avui són molts els treballs que s'han preocupat per desemmascarar els mecanismes que ofereixen aquest "efecte de versemblança", no només en el territori de l'art sinó en camps com el científic, i tot i així seguim carregant amb el pes d'un suposat capital "d'autenticitat" a l'hora d'avaluar un treball artístic.

"Per fortuna, la meva història ha arribat a un punt en què puc deixar d'insultar a la pobra Charlotte en consideració a la versemblança retrospectiva."
Vladimir Nabokov, Lolita, 1955

Trobar el 1997 una proposta com la mostra Dies Irae a la ciutat de Valladolid no deixava de ser un revulsiu, almenys per als estudiants d'Història de l'Art que havien rebut una formació on els codis de versemblança es trobaven molt allunyats d'aquestes propostes artístiques. Enfrontar-se a obres que operaven amb llenguatges familiars, provinents d'altres contemporaneitats permetien llegir "la realitat" com una cosa pròxima, allò era més "autèntic" que moltes de les matèries que s'havien impartit. I en el vòrtex d'aquest conflicte de realitats es trobava el treball de Carles Congost.

És curiós assenyalar com gairebé vint anys després el treball d'aquest artista segueix resultant subversiu generant de nou aquests conflictes amb "la realitat" i "l'autenticitat"; encara que pot ser que això succeeixi perquè la seva producció sempre hagi estat centrada en fracturar les regles que sustenten el paradigma.

"S'intentava distingir l'autèntica bellesa artística de la espúria i descobrir característiques d'aquesta autenticitat que després poguessin a la vegada servir de regles."
Arthur Schopenhauer, El món com a voluntat i representació, 1819

Enfront de la voluntat de reglamentar el treball artístic, l'obra de Carles Congost ha estat vinculada al desig de respondre a la contemporaneïtat però des d'una relació més anàrquica o "inestable". D'aquesta forma els elements que componien els seus primers treballs han anat configurant un univers que, adaptant-se als llenguatges, s'ha decantat cap a una reflexió melancòlica i irònica sobre el nostre paper com a individus, evidenciant els mecanismes de funcionament de les nostres economies emocionals a l'enfrontar-nos als conflictes dels modes de producció i treball.

Com sempre, el problema està en qui narra la història i decideix com serà la seva "aparença de veritat". Convertir-nos en narradors obliga a repensar el paper que fins ara ocupàvem en el relat i genera friccions. Els moviments socials van posar en crisi la Història en els anys seixanta del passat segle buscant generar nous territoris de representació. Congost reforça aquesta necessitat en buscar nous referents, imatges com We can change the world IV (2009) o Walter and the Spanish Baroque Gang in the New Gonden Age (2008) no només permeten reivindicar a figures del còmic allunyades dels models de representació hegemònica o qüestionar les maneres en què la tradició condiciona els processos de treball, també són dos exemples de la necessitat de deconstruir els discursos generant altres mitologies.

Aquest fet de generar altres mitologies passa per la pròpia experiència personal, no com abstracció sinó com a recerca de mecanismes que permetin processos d'identificació. L'esmentada The artist behind the aura (2014), contrarelato d'una peça anterior, That 's mi impression (2001), en la què un crític analitzava la seva obra, planteja una narració en boca del mateix artista però recorrent al subterfugi de la mascara, a un acte de ventrilòquia que desdobla l'artista però que ens situa en un territori en què tots podríem ser Carles Congost. L'enumeració de treballs "no realitzats" no només ens planteja un recorregut individual sinó que ens confronta amb realitats afins i pròpies del capitalisme de les emocions en el qual ens trobem immersos.

Abans de la casa / Un biobic inestable a través del sonido Sabadell (2015) torna a operar sobre aquesta construcció de la realitat, conjugant interessos polítics que s'entrellacen amb pràctiques hedonistes. La pregunta que ens podem fer és si alguna vegada les dues polítiques s'han trobat dissociades i si aquest relat està tan allunyat d'obres anteriors com Syntesizers (2002). Els interessos del treball de Carles Congost no han variat tant, perquè el problema principal segueix aquí, el qui decideix el que ha de ser vist i narrat, i el com s'ha de fer. Segueixen existint mecanismes per desactivar discursos, perquè realitats com el so Sabadell no formi part de l'imaginari contemporani, per fer que tot el dissonant, el que no s'adapta a les regulacions (polítiques, sexuals, culturals ...) segueixi sent perillós i per tant cosa que no hagi de ser dit. Potser la nostra única eina sigui seguir comptat i buscant altres formes per fer-ho.

"L'autor és qui dóna a l'inquietant llenguatge de la ficció les seves unitats, els seus nusos de coherència, la seva inserció en el real."
Michel Foucault, L'ordre del discurs, 1970

Eduardo García Nieto
Crític d'art i comissari.
 

#notyourowndesireTactel