Métrico Imperial

Métrico Imperial

Manu Arregui, Zigor Barayazarra, Fito Conesa, Juan Hidalgo, Miguel Ángel Gaüeca, Diego del Pozo

25 / 05 / 18  -  05 / 07 / 18 // VLC
Métrico Imperial
Métrico Imperial
Métrico Imperial
Métrico Imperial
Métrico Imperial
Métrico Imperial
Métrico Imperial
Métrico Imperial
Métrico Imperial
Métrico Imperial
Métrico Imperial
Manu Arregui (Santander, 1970)
Zigor Bayarazarra (Bilbao, 1976)
Fito Conesa (Cartagena, 1980)
Juan Hidalgo (Gran Canaria, 1927- 2018)
Miguel Ángel Gaüeca (Bilbao, 1967)
Diego del Pozo Barriuso (Valladolid, 1974)

Comissariat d'Eduardo García Nieto (Miranda d'Ebre, 1974)

El títol del projecte està pres dels dos sistemes de mesura hegemònics en l'actualitat i busca desmuntar la suposada neutralitat dels mateixos i la seva relació amb la construcció d'identitats contrahegemòniques o no normatives. El pensament decolonial, feminista i queer ha qüestionat nocions com "el natural", "el objectiu" o "el neutre", evidenciant que moltes d'aquestes categories plantegen la persistència d'un sistema de dominació i control sobre els individus i els seus cossos. En plantejar qualsevol "alteració" de la norma com una anomalia condemnen a la resta dels subjectes a ser percebuts com excepcionalitats o contra models. Aquesta "oposició" pressuposa una homogeneïtat irreal en la resta de la població.

Paraules clau: Científic, corporalitats, feminisme, heteropatriarcat, Imperial, masculinitats, mètric, normativitat, poder, poètiques, *queer*, violències.

(EXTRACTE DEL PROJECTE MÈTRIC IMPERIAL)

*"Són els aparells els que essencialment generen la poeticitat d'una època: la seva consistència museogràfica, fotogràfica, psicoanalítica, etc. Una època és poètica perquè està aparatizada de tal o de qual manera."* Jean-Louis Déotte, L'època dels aparells, 2004

Partir del territori disruptiu que genera la fricció entre la noció de dispositiu d'Agamben i d'aparell de Déotte ens permet articular la mostra entre les estructures i el aparèixer. Més encara si considerem que per Déotte l'art és el que propicia el trànsit d'un *dispositiu* a un *aparell*.

Ja hem vist que tant el sistema mètric com l'Imperial configuren estructures que afecten no només a la mesura sinó a construccions polítiques, econòmiques i identitàries i als desenvolupaments de les mateixes tant en els cossos com en les performativitats.

Tots dos sistemes gaudeixen de les privilegis de la neutralitat i la naturalització que, com assenyalen les teories feministes i decolonials, els permeten afermar la seva hegemonia sense ser qüestionats. L'exposició busca problematitzar aquesta dimensió immutable.

Si considerem els sistemes de mesura com a dispositius i la producció de Marcel Duchamp, 3 stoppages étalon (1913-1914) com aparell podrem intuir un àmbit de subversió poètica, de nou la mètrica, en què qüestionar les nostres lectures del món i de la construcció de masculinitats.

D'aquesta manera *Ejercicios de medición sobre el movimiento amanerado*, 2014-17 de Manu Arregui (Santander, 1970) s'apropia dels codis i llenguatges científics per evidenciar l'impossible de la seva mesura en contrast amb les estrictes codificacions socials.

Zigor Bayarazarra (Bilbao, 1976) presenta *S / T (The Lunch Project)*, 2014-2018 en el qual trobem de nou la mà, objecte i subjecte de la mesura en tot el projecte, però la seva materialitat evidència la ruptura de les classificacions hegemòniques del l'escultura i ens obliga a avaluar les nostres voluntats.

Els treballs de Fito Conesa (Cartagena, 1980) operen com encreuament entre dos sistemes de mesura, el musical i el de les pràctiques visuals, en els que desmunta molts dels supòsits vinculats a la nostra comprensió de les masculinitats i la tirania de la homonormatividad. Conesa no evita situar oferint el personal com un territori de combat polític.

La producció de Juan Hidalgo (Gran Canària, 1927- 2018) ha posat en crisi principis estètics, formals i socials. La mesura, vinculada al musical però també als ritmes i el performatiu, i les masculinitats, com a espai de qüestionament identitari i arma, s'han articulat moltes les seves obres. Atacant també a les convencions artístiques en emprar elements que desestabilitzen la seva pròpia neutralitat, com el color.

Des dels seus primers treballs Miguel Ángel Gaüeca (Bilbao, 1967) ha desestabilitzat els elements que permeten fixar les identitats. Aquesta investigació ha operat tant en camps específics, els codis homonormatius, de classe, ... servint-se del món de l'art com a espai d'anàlisi i desmuntatge d'estratègies de poder.

I, finalment, Diego del Pozo Barriuso (Valladolid, 1974) en les seves investigacions al voltant del contacte i els mecanismes i gestualitats de la violència possibilita la interacció entre les formes d'acció política, altres àmbits de coneixement i la possibilitat de generar nous codis i àmbits de relació.

D'aquesta manera els treballs s'articulen com un sistema que evidencia l'arbitrarietat dels modes de coneixement que hem rebut. I tot i així seguim calculant, avaluant i pesant, sotmetent als nostres propis cossos a aquesta disciplina, quan sabem que mai serà la mesura adequada.

Eduardo García Nieto. Comissari d'Art Contemporani i Educador.

#metricoimperial