Les Enfants terribles

Les Enfants terribles

Aggtelek, Raphaël Barontini, Christto & Andrew, Fito Conesa, Antonio Fernández Alvira, Natacha Lesueur, Momu & No Es, Amanda Moreno, Miguel Rael, Michael Roy, Carlos Sáez, Luis Úrculo, Vicky Uslé

01 / 06 / 19  -  09 / 08 / 19 // VLC
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Les Enfants terribles
Full de sala: UNA FILOSOFIA DEL DESORDRE

Tot ens organitzat davant nostre amagarà una ficció: hi ha UN ordre, UN programa, podem salvar-nos ja que UNA lògica ens protegeix.

En agafar un full de sala agafem un fragment de discurs que ens tranquil·litzarà, fins i tot si la seva naturalesa esta plena d'interrogants. Ens protegirà en afirmar que aquesta espai especialitat caòtica és UNA sala, que el que ens mostra és una exposició, que ocupem el territori de l'art. Confiarem en que ens serveixi de guia o almenys que ens faciliti un context en el qual construir, obviant que cada persona és un context en si mateixa.

Si apel·lo al recurs del NO i escric: Aquesta no és una exposició de / per / amb / sobre Cocteau, serà fàcil desactivar les meves paraules jugant als oposats.

Així que recorro a un préstec, utilitzo una cosa que no em pertany i que no sabré com retornar: un títol que Cocteau no va arribar a utilitzar. No serà l'únic però intentaré ser el més honest a l'hora de tractar amb les economies afectives. M'aferro així al desordre sabent que també serà una altra impostura, intentaré jugar a ell mentre desvetllo algunes lògiques, alguns sistemes …

"Els detalls mai surten a la llum i els seus fidels posseeixen un idioma propi que impediria entendre'ls si, per casualitat, se'ls escoltés sense que ells se n'adonessin."
Jean COCTEAU, Les Enfants terribles, 1929

Si recorro a un full de sala (objecte) en una exposició (lloc) d'art contemporani (subjecte) confiaré en trobar un llenguatge, un codi per als elegits, per a aquelles persones que afirmin formar part o, almenys, ho desitgin.

La infància genera els seus propis dispositius de pertinença, els aprenem aplicant-los a la nostra vivència per així integrar-nos en ordres socials, professionals, de classe, identitaris, de prestigi ... Cadascun d'ells posseeix les paraules que permetran l'accés, la identificació per part de la resta del grup. La diferència radica que la flexibilitat a l'hora de construir realitat durant la infantesa es va solidificant, dotant d'un pes al llenguatge que anteriorment no tenia.

"Yet the whole question of the distinction between 'language' and 'reality' was eventually forced into consciousness, initially in a surprising way."
Raymond WILLIAMS, Marxism and literature, 1977

Deixem de construir la realitat al nostre gust, consensuada amb la resta dels jugadors, per assumir que altres han enunciat les paraules que construeixen la nostra vivència, que la nostra capacitat per a definir el joc s'ha reduït fins gairebé l’extinció.

Els protagonistes de la novel·la de Cocteau no només jugaven sinó que evidenciaven que jugar era pertànyer a un altre lloc, "estaven" en el joc, com es pot estar en trànsit o en una realitat alterada. Al·lucinats, pertanyent i construint. Decidint el valor dels objectes que componen "la caixa de tresors" sent crítics, espectadors i productors de la seva pròpia obra.

És l'art un gest infantil o un desafiament per recuperar un poder que exercíem de nens?

"Era el tresor. Tresor impossible de descriure, de tant com els objectes del calaix havien alterat la seva utilitat dotant-se de valors simbòlics, i que no oferia al profà sinó l'espectacle d'un poti-poti de claus angleses, de tubs d'aspirina, d'anells d'alumini i de bigudins. "
Jean COCTEAU, Les Enfants terribles, 1929

La primera impressió sempre és la de desordre, la d'un caos d'elements la lògica del qual hem de descobrir. Som aquí buscant anses que ens permetin generar un relat, narrar una cosa que ens ajudi a explicar i comprendre'ns. Sí hem arribat fins aquí confiem que la lectura ens aporti alguna clau.

Recordem el que ja sabíem o intuïm:

 Espai Tactel, després de vuit anys inaugura el seu tercer espai, que funcionarà al mateix temps que Espai Tactel Toormix a Barcelona.
 Una galeria d'art i una nòmina de tretze artistes, possiblement cadascuna de les obres correspongui a cada un d'ells.
 Al situar-se a la segona planta d'un edifici ens porta a pensar en la convivència, al costat de la sala d'exposicions i el lloc de treball, d'un tercer espai privat.
 A la zona de treball trobem un gravat de Cocteau -no només novel·lista, dramaturg, cineasta, ... - també una composició en la qual uns artistes de la galeria dialoguen amb obres que percebem com anteriors. Possiblement aquest espai sigui el que ens faciliti les pistes que ens porten a pensar que aquests encreuaments entre artistes de la galeria i altres creadors passats continuï a la zona privada, a l'habitatge, com en l'habitació dels germans en la novel·la, amb la seua lògica i regles internes, una filosofia desordenada que entra en conflicte amb l'aparent ordre extern.
 I sí, la novel·la, Les Enfants Terribles que dóna nom al projecte i ens parla de com la galeria es vol presentar:
 - Com l'expressió que ha passat al nostre llenguatge quotidià
 - Com la història que es narra en el llibre
 - Com el llegat de, en paraules de Paul Valery, una de les ments més "diverting" que podem traduir com desviades, encara que no sol.
 No oblidem la presència d'un full de sala que intenta desordenarnos, recordant-nos que una exposició és un encreuament de solituds.

 "Here I am busting mi gut to make these things, do these things that are part of my personal truth, and I put them out in front of this unknown group of people."
David WOJNAROWICZ, Weight of the Earth, Tape Journal, November 1988

Sóc un desconegut que li parla a un altre. Et comunico que les meues lògiques són les del desig, una voluntat de fer que aquests tretze treballs al costat de l'exposició oculta darrere del mur que ens torna a mostrar als mateixos artistes dialogant amb algunes obres que conformen la Col·lecció Chappaz, signifiquin, que el encreuament de voluntats ens acompanyi quan la recorrem unint-se a les nostres. Que cada un de nosaltres formem part del joc, que "estiguem en ell".

 Ja he desvetllat el meu paper com a comissari i com a educador d'aquesta anarquia, no gaire diferent del poti-poti que composa les nostres vides. Sóc un més que decideix arriscar-se a "estar", a fer que aquesta realitat sigui més forta que altres i que busca compartir aquest estat.
 
"(...) es va adonar que la mà que ell mantenia agafada estava calenta i que aquesta calor tranquil·litzador li permetia seguir jugant el seu joc. Joc és un terme molt inexacte, però així és com Paul designava aquest estat de semi-consciència en el qual es submergeixen els nens. "
Jean COCTEAU, Les enfants terribles, 1929

 El 1975, any del seu assassinat, Pasolini comparteix el seu primer record, una cortina. Aquest capítol ens porta al següent "impotència davant el llenguatge pedagògic de les coses", per que aquesta simple cortina ha iniciat ja l'educació de Pasolini, marcant un entorn social, un gust estètic, un posicionament polític que la seva família, inconscientment, li intenta transmetre.
Són aquests mateixos objectes, en forma d'obres d'art, amb els quals Ismael Chappaz i Juanma Menero es van formar; la manera de presentar-los aquí és convivint amb els artistes que conformen l'actual univers d'Espai Tactel. Prosseguint per tant a l'educació i el joc.

 I aquest full de sala no és més que un reflex de com un convidat ha intentat sumar-se a aquest productiu desordre en què s'ha decidit mostrar una selecció de la caixa de tresors. Els motius de per què aquestes obres estiguin aquí són, com apunta el text de Rimbaud que també forma part de la mostra, un petit endavant en el camí cap a la fi del món. Un capítol més d'aquesta filosofia en procés que, entre tots, estem escrivint.

"Ce ne peut être que la fi du monde, en avançant."
Arthur Rimbaud, Enfance, 1874

Eduardo García Nieto
Comissariat i educació

ARTISTES:
 AGGTELEK (Gema Perales (1982) y Xandro Vallès (1978)), Raphäel BARONTINI (1984), Edmond Bille (1878), Henry Bischoff (1882), Rodolphe Théophile Bosshard (1889), CHRISTTO & ANDREW (Christto Sanz (1985) y Andrew Weir (1987)), Fito CONESA (1980), Hans Erni (1909), Antonio FERNÁNDEZ ALVIRA (1977), Leonor Fini (1907), Natacha LESUEUR (1971), Jean Lurçat (1892), MOMU & NO ES (Lucía Moreno Murillo (1982) y Eva Noguera Escudero (1979)), Amanda MORENO (1982), Gérard de Palézieux (1919), Miguel RAEL (1974), Germaine Richier (1902), Auguste Rodin (1840), Michael ROY (1973),  Carlos SÁEZ (1988), Roland Topor (1938), Luis ÚRCULO (1978), Vicky USLÉ (1981) y Félix Vallotton (1865)

(Els noms en majúscules corresponen als artistes de la galeria)

#lesenfantsterriblestactel