La Dernière Lueur

La Dernière Lueur

Antonio Fernández Alvira

30 / 09 / 16  -  11 / 11 / 16 // VLC
La Dernière Lueur
La Dernière Lueur
La Dernière Lueur
La Dernière Lueur
La Dernière Lueur
La Dernière Lueur
La Dernière Lueur
La Dernière Lueur
La Dernière Lueur
La Dernière Lueur
L'instant, l'oblit i la voluntat.
Alguns apunts a la feina d'Antonio Fernández Alvira.


"Too much information, too much time has passed
Too much history "
Róisín Murphy, Thoughts Wasted, 2016

"Els anacronismes de Nietzsche no funcionen sense una certa idea de repetició en la cultura, i que impliquen una certa crítica dels models historicistes del segle XIX. Els anacronismes de Freud no funcionen sense una certa idea de la repetició en la psique - pulsió de mort, repressió, retorn del reprimit, après-coup, etc.-, que impliquen una certa teoria de la memòria. "
George Didi-Huberman, Davant el temps. Història de l'art i anacronisme de les imatges, 2000

"L'obra era, alhora, acció i teoria"
Jed Rasula, Dadà, 2015

Recordo haver estat allà, encara que si l'oblit és un record inconscient pot ser que ho hagi enterrat en la meva memòria. Tot i així recordo la grandesa imperial, l'escala desmesurada i el pes de la història en contemplar l'arc del triomf. Crec que el seguiria recordant sense haver-lo vist. La seva imatge, la seva idea ens persegueix com una llosa inscrita en els nostres cossos, així recordem centenars de celebracions triomfals, tant efímeres com atrapades en la pedra; des del desaparegut arc de Lucio Stertinio erigit en el 196 a.C. fins a la Porta Macedònia, inaugurada el 2012. Un instant de més de vint segles d'història occidental. I en tots ells la voluntat de "superar" l'anterior, el de París triplicant l'altura del seu model, l'Arc de Tito, el de Pyongyang elevant deu metres respecte al de París. Repetint-se, anacrònics i sobredimensionats, vestigis, glòries ...

La pervivència genera associacions estranyes, durant el regnat de Lluís XIV, al solar que ocupa l'arc de París, Charles Ribart va projectar un elefant triomfal de més de cinquanta metres d'alçada. Hagués estat una ruptura amb la norma, una desviació d'un model repetit fins a l'infinit. Si hagués existit, podríem fer una lectura de la subversió en la representació de l'aparell del poder, si aquest no hagués intentat assimilar l'idea en construir un nou elefant a la Bastille. La caiguda de Napoleó va fer que només s'erigís un model en guix, la fragilitat del material va permetre la seva desaparició trenta anys després.

El poder sempre s'ha debatut entre evidenciar els seus gestos o permetre que aquests es transformin en alguna cosa efímer, encara que la seva opulència els gravi a foc a la nostra memòria sense ni tan sols haver estat testimonis dels seus fastos.

Durant el Renaixement, en el seu afany per recuperar les formes clàssiques, es van tornar a introduir aquestes arquitectures i el seu significat com podem veure a El somni de Polífilo de Francesco Coloma (1499) o en la reproducció dels "triomfs" de les noces de Blanca Visconti amb Francesco Sforza en el Tarot de Bembo. L'interessant és com aquestes al seu torn van servir d'inspiració per a les carrosses carnavalesques, trobant aquí un espai per a la subversió i la inversió del sentit. Els mecanismes preconitzats pel poder posats en crisi.

"El carnaval és un estat d'excepció. Descendent de les antigues saturnals, en les que el inferior es converteix en el superior i els esclaus es fan atendre pels seus amos. "
Walter BENJAMIN, Diàleg sobre el Cors. Ressonàncies del carnaval de Niça, 1935

Antonio Fernández Alvira (Osca, 1977) recupera aquesta estratègia per prosseguir la seva indagació sobre el veritable significat de les formes simbòliques del poder, personificades en les seves arquitectures.

Valent-se d'estratègies ja conegudes, com una concepció escultòrica més pròpia del dibuix expandit unida a una deconstrucció de models arquitectònics, les seves peces s'acosten ara a una escala real que li permet no només el desmuntatge sinó la inversió dels ordres, en el sentit més literal de la mateixa.

Aquests treballs, al costat de la voluntat de contemplació i anàlisi intrínsec a tota obra, operen a la vegada en el propi desmuntatge dels seus mecanismes. L'obra no només ocupa un lloc complaent en una "crítica" als mecanismes de poder, sinó que ella mateixa es troba en crisi, evidenciant la seva fragilitat i alhora posa en qüestió la veritable construcció de les nostres realitats.

Tant l'art com el poder operen en el terreny de la representació, al marge dels efectes que les dues esferes ocupin en el real. Però les dues construccions són tan febles com un punt de vista. Molts sostenen que el carnaval reforçava les estructures del poder, però la seva inversió no podia més que evidenciar l'arbitrarietat d'aquestes construccions, visibilitzant el costat feble d'aquestes bastides.

Fernández Alvira els replica amb uns materials -el paper i la fusta- que, d'una banda, el vinculen amb la seva pràctica dibuixística i, d'altra, evidencien l'arbitrarietat de la "noblesa" i la jerarquia de l'art. Potser l'ús del marbre i el bronze com "materials" elevats hagi deixat de ser un axioma en el context artístic i que la fotocòpia els hagi reemplaçat, però segueix existint una "aristocràcia" formal que corromp la suposada llibertat i diversitat de la pràctica artística. L'artista no només reivindica aquestes formalitzacions sinó que fa visible els mecanismes interns d'acceptació del poder al circuit artístic.

La seva instal·lació recorre a tots els principis de la restauració, les teories de Ruskin es mostren al costat de les anastilosis, mostrant altres maneres de Historiografiar, de construir sentit a realitats passades que segueixen vigents en les nostres realitats i imaginaris. Què podem commemorar avui ?, quines serien els nostres arcs del triomf ?, què triomfs preconitza la societat contemporània? I, al centre d'aquesta xarxa de preguntes, els nostres cossos, ocupant un lloc en aquesta Història i en la seva reconstrucció, generant sentit davant aquest simulacre. Una mise-en-scène completada pels seus actors, nosaltres mateixos ocupant un lloc en l'escenografia, confrontats amb la llum crepuscular que il·lumina el pes d'aquest arc, d'aquest instant de més de dos mil dos-cents anys ....

Podem fer veure que hem oblidat els codis d'aquesta representació, que aquestes construccions del poder no tenen res a veure amb nosaltres, però tot i així seria reconèixer que les recordem, que formem part d'elles. La voluntat de Fernández Alvira ens obliga a mirar-nos a nosaltres mateixos davant d'aquest gran fragment, davant la resplendor malalt del poder que ens mostra les seves mancances i debilitats. No en va el seu treball es va iniciar amb una crítica als models heteropatriarcals i a com operen les violències d'aquestes estructures; invertir un dels màxims mecanismes de representació no deixa de ser una nova volta de rosca a com seguim atrapats, còmplices, en moltes d'aquestes violències.

I, de nou, realitza un dibuix, ens confronta amb una muntanya de paper, fent palès que els herois caiguts que ens van educar van poder tenir molt poc d'heroic i que els seus triomfs tan sols van ser un simulacre més en què vam caure presos.

Eduardo García Nieto
Crític d'art i comissari.

Fotos: La Chapelle des Calvairiennes, Mayenne, França.

#ladernierelueur