I am a Cliché

I am a Cliché

Natacha Lesueur

24 / 06 / 16  -  05 / 08 / 16 // BCN
I am a Cliché
I am a Cliché
I am a Cliché
I am a Cliché
I am a Cliché
I am a Cliché
I am a Cliché
I am a Cliché
I am a Cliché
I am a Cliché
I am a Cliché
Deia Salvador Dalí que el mínim que se li ha d'exigir a una escultura és que no es mogui. Potser, segur, perquè el tipus d'escultura a què es referia era la representació d'un cos viu a través d'un material dur. Seguint l'ideal clàssic, aquest caràcter escultòric detenia, segons Hegel, una figura espiritual en plena expressió corporal per mostrar l'ésser humà tal com és. Però quiet, detingut, immòbil. Estàtic, com nosaltres quan el fotògraf ens demanava que no ens moguéssim per sortir bé a la foto.

La naturalesa del nostre cos és limitada -encara que ja va dir Spinoza que ningú sap el que pot un cos- i primer l'escultura i després la fotografia han pretès la universalitat dels cossos, el reconeixement de la diferència, enfront d'allò antinatural que suposa la instauració d'un cànon, d'un motlle, al que també han col·laborat paradoxalment.

El treball de Natacha Lesueur (París, 1971) aborda aquestes qüestions fent èmfasi en la construcció social de l'estereotip i denunciant el disseny cultural dels clixés de gènere. Les seves fotografies subratllen una sèrie d'usos, de petjades, de marcadors de la identitat femenina (gest, maquillatge, vestuari, pentinat) sobre els quals intervé per assenyalar l'artifici de l'aparença.

A través d'aquestes obres podem entendre com la fotografia s'ha acostat molt a l'escultura en la (re) presentació de les coses i, també, en el retrat del cos com una cosa performativa. Les seves fotografies són l'evidència crítica d'una realitat, d'un volum (el cos, les coses) que es mostra sota una aparença i esgrimint una actitud determinades, detingudes a la foto, que posen en qüestió els arquetips establerts.

Cert caràcter barroc en el maneig d'aliments ajustats al cos, el gust per exagerar el color i el seu contrast, del pop al tropicalisme, els jocs amb les peces, el maquillatge o l'arranjament del pentinat, i fins a una ironia de vegades malenconiosa, a vegades sarcàstica, han marcat una trajectòria de la qual es trien per aquesta exposició un conjunt d'obres que recull treballs inicials dels anys noranta i altres més actuals, fent especial èmfasi en un fet acromàtic, en un contínuum en blanc i negre que, a més , accentua l'efecte estàtua i el vincle entre fotografia i escultura, entre el retrat i la natura morta.

Dues fotografies de 1996 ens mostren fragments d'un cos androgin en què la pell dels braços (com guants llargs) i les cames (com mitjanes d'encaix) està marcada per l'empremta d'una impressió que és, d'una banda, ornamentació i de l'altra, prova del dolor, del que costa. El més profund que tenim -com va escriure Paul Valéry- és la pell, una profunditat camuflada de superfície.

Tres peces, més bodegons que retrats, se centren en l'agressió a uns pentinats esculturals, decadents. Dues bessones idèntiques, Carine i Barbara, i una altra model, Anita, exhibeixen recollits extravagants que recorden la perruqueria de la generació de les nostres mares i àvies. Aquest arranjament del cabell que marcava el rigor i l'honra, la rectitud i el decorós de la dona, es mostra "ferit" per les cremades d'un cigar, símbol del masclisme.

La sèrie central posa en relleu la norma en la construcció dels estereotips femenins en jugar directament en les fotografies amb la conversió del cos en escultura. L'assertivitat del blanc i negre com a índex de realitat en la imatge fotogràfica -com declara la mateixa Lesueur: el seu valor de memòria, de informe- confon la nostra mirada, que creu estar davant estàtues de pedra. Tot just una escletxa de naturalitat, de color baix a l'esquena, revela la veritat del aparent: es tracta de cabelleres modelades i cossos reals pintats en un fals blanc i negre que suggereix el marbre o aquest guix documental on ha quedat solidificat el pas del temps i les modes per a la història. Un vídeo completa aquesta magnífica idea presentant tot el ple volum d'una de les models / estàtues girant en bucle.

El contrapunt, canviant de cànon, el posa un gerro amb forma de bust que, apuntant a la negritud i al tropicalisme sobre l'horitzó d'un paisatge mural, contindrà una dotzena de hortènsies, símbol d'obstinació i dignitat, que qui sap si s'aniran pansint al llarg de l'exposició.

Ricardo Forriols.
Crític d'Art i Vice-degà de la Facultat de BBAA de la UPV.

#natachalesueur