El Reparo

El Reparo

Fito Conesa

26 / 03 / 21  -  30 / 04 / 21 // VLC
El Reparo
El Reparo
El Reparo
El Reparo
El Reparo
El Reparo
El Reparo
El Reparo
El Reparo
El Reparo
El Reparo
El Reparo
El Reparo
El Reparo
La terra finita
Anotacions per a la reparació
 
— Adolfo! El meu besavi no era miner, van ser el meu oncle i el meu cosí. El meu oncle va morir en un accident en la mina.
 
Eixa va ser l'única anotació que el meu pare va fer, en una conversa que la meua mare i jo teixíem una bona estona i que ja havia passat el seu clímax fa tres subordinades com a mínim. Quan el diàleg estava immers en un inevitable fade out, el Pedrín va introduir nous harmònics alterant la repetició en la qual estàvem i obrint una clivella que va sincopar tot.
 
El pas del temps, més enllà de la literatura i dels almanacs, ha alterat el nostre ADN. Cada record és una sinestèsia amplificada, ascendent; una ona in crescendo que busca el seu buit apartant del podi els records anteriors. La memòria i els mecanismes que la coreografien segurament són una mescla entre Caront obrint-se pas en la llacuna Estix, un ballroom i la tornada de Cruz de navajas de Mecano. Els records són les línies de l’storytelling diari que travessem. Exageren, deformen, amputen i modelen al seu gust. Aquesta vegada el meu record —molt allunyat de la història familiar viscuda i consensuada— se situava en un pedestal infinitament menor al qual li corresponia. El fet que un besavi del meu pare fóra miner ja m'apel·lava directament. Aquest gir inesperat dels esdeveniments directament em travessava.
 
Assumir i encarnar les teues vivències, equilibrar el teu desig de pertànyer amb les teues ganes de fugir, va estar prompte el camp de mines en el qual vaig decidir moure'm. Un lloc que fereix i cura, una inevitable dicotomia, un fet molt “cartagenero”. De menut no m'agradava que el meu pare usara el cotxe (una furgoneta C15) del seu treball com a mitjà de transport familiar. No perquè responguera a cap mena de moral, crec; era només que mirar des de la finestra de l'Alfa Romeo 75 que la meua família havia comprat em feia sentir uns certs aires de grandesa que per un moment m'allunyaven de la fragilitat interior dels dies de col·legi, esbarjo i futbol. Un cruiximent interior que anava apartant-me cada vegada més del tangible i m'espentava inevitablement a habitar la possibilitat de canvi com a eina de supervivència inconscient.
 
Tornar a les mines
 
En la taula de moviments cardiovasculars que a partir dels 35 el cos comença a reclamar, jo vaig decidir incloure també mirar cap arrere i obrir les extremitats per tal d’abraçar els anys altres. Eixos en els quals arrugava el gest per a apagar sense èxit la part dreta del meu cervell, intentant així desconnectar l'oïda i algun sentit més. Intentava, en definitiva, entrar en una manera que em permetera caminar i no baixar la velocitat en travessar alguns carrers de camí a l'institut, m'endinsava en l'ecosistema pati del col·legi o començava a eixir amb els meus amics d’aleshores a la Rambla a beure (Licor 43 amb pinya, segurament). Eixe era la nostra reparació.
 
Fa uns anys amb un grup d'amigues vaig fer un viatge entre iniciàtic i expeditiu al Festival del Cante de les Minas en La Unión. El meu amic Alberto portava anys anant-hi (ell sempre va ser molt cardiovascular) i em contava que era d'eixes coses que cal veure o que un no sap com compartir més enllà del llenguatge. Imagine que inconscientment tornar a la meua terra amb aquest grup em protegia o em permetia aprofundir de manera segura en algunes coses que estaven latents. Cada moment d'eixe viatge obria Pandora però sumava una nova capa de record que en una certa manera equilibrava tot.
 
“Las Mineras” juntament amb “Las Cartageneras” són un “palo” del que es denomina cant flamenc, en el qual  la voluta ni hi és ni se l’espera. No “alegría”, no “bulería”, no “jaleo”. Imagina la superfície de Mart, el paisatge és àrid, sense cap àpex de vegetació o concessió a la naturalesa, ací es canten “Las Mineras” i allí adquireixen sentit. “La Minera” és un cant que acarona des del dolor, t'acompanya davant una inevitable fi. Definitivament abraçar el vulnerable és l'única opció quan l'ona expansiva s'aproxima inevitablement per l'horitzó.
 
Els nous records i moments que allí vaig començar a viure serien l'únic paisatge possible.
 
“El reparo”
 
Cedim temps de les nostres vides en recerques infèrtils i tasques que requereixen de mil reencarnacions per a dibuixar algun tipus de lògica. Jo cedisc el meu temps a buscar ponts entre el passat, el present, la meua família i el relat o l’estela que anem deixant amb el pas del temps.
 
Mark Ashton va ressonar al meu cap com el link perfecte entre el meu pare, el passat i la meua necessitat de conciliar el present. Mark em va travessar amb una força que encara no aconseguisc entendre. Em va fer entendre el desassossec de la mare en esperar als seus fills al tornar de la mina, la sensació de desorientació i de marge que la mineria imposa, i la vida en el marge. Viure en la constant interrogant de si acostar-te al centre de l'huracà portarà a la calma o és una llegenda urbana més, com la dona de la corba o que banyar-se en la badia de Portman no comporta cap perill per a la salut.
 
Ashton, l'activista i sindicalista anglés que va convéncer a un grup de membres del col·lectiu LGBTQ per a donar suport a les vagues mineres del 84, va aparéixer de sobte com una cuca de llum vibrant que esperava connexió, com quan intentes dibuixar les línies invisibles que hi ha en les constel·lacions. Pot ser que els dies de l'Anglaterra de Thatcher no diferisquen molt del feixisme patri creixent i palpable, eixe que aprofita el neguit per a expandir-se a plaer impulsat per la demagògia i anys de menystindre l'educació i la cultura.
 
La mineria i l'abús al qual es va sotmetre a la terra, han convertit a La Unión (Cartagena) en una zona en perenne guaret. L'energia eòlica envaeix el paisatge intentant equilibrar en va el verí injectat en la roca. Lola comença a entonar una melodia com a mediadora en aquest conflicte invisible. Pedro va escriure la lletra. La música cedeix protagonisme a l’element poètic. 
 
Existeixen múltiples capes de reparacions en aquesta obra que aquests dies pot veure's en Espai Tactel (València). D'una banda el títol fa referència directa a una beguda típica (“El reparo”, és a dir, la reparació) que era consumida pels miners de la Serra minera de Cartagena-La Unión, abans de començar o després de finalitzar la seua dura jornada laboral. Una mescla de brandi i vi dolç en got de café que alleujava la serena dels freds matins de treball miner. D'altra banda el títol entona un mea culpa a través de la veu de Lola.
 
Ella intenta apaivagar o mediar en la situació de desequilibri creada entre les labors mineres i la cura de la pròpia terra, sense caure en el compte que La reparació va començar en el moment en el qual       Siddharth va començar a gravar i ella va mirar perduda a l'horitzó. Hi ha moltes maneres d'amansir les aigües, calmar les feres i esdevindre planta. Hi ha moltes maneres d'encarnar els terratrémols viscuts i disminuir la seua vibració fins a transformar-la en una ona musical. Hi ha moltes casualitats que poden partir-te en dues per arbitràries i inesperades.
 
La terra va cedir el paisatge al record.
 
El Reparo
Fito Conesa
 
Veu: Lola Martínez Sánchez
Lettra: Pedro Conesa Meroño
Edició de video i 3d: Siddharth Gautam Singh 

#elreparotactel