Dobles

Dobles

Aggtelek, Llobet & Pons

05 / 04 / 19  -  31 / 05 / 19 // BCN
Dobles
Dobles
Dobles
Dobles
Dobles
Dobles
Dobles
Dobles
Dobles
Dobles
Dobles
Dobles
Hi ha vegades en què la literalitat d'un títol és capaç d'oferir una intensitat discursiva que, potser, un altre tipus d'enunciat - diguem, més sofisticat - no podria aconseguir. Dit d'una altra manera, de vegades, la descripció i l'objectivitat permeten un nivell d'expectativa i reflexió molt més gran que la pretensió conceptual en l'ús del llenguatge. Dobles, l'exposició-diàleg entre Aggtelek i Llobet i Pons per Espai Tactel Toormix seria un d'aquests casos.
 
D'entrada, "dobles" ens remet a aquests esports d'entitat individual - el tennis, el ping-pong ... - que mantenen una modalitat en parelles. En aquesta situació, dues persones juguen, o més aviat competeixen, amb dues persones més. Es tracta per tant d'una posada en escena de quatre esportistes que, de fet, manté una gran similitud amb el que ara passa a l'espai expositiu de Tactel. A la sala, ens trobem davant d'una partida que implica a dues parelles d'artistes que van decidir treballar junts, i tenir així una presència nominal que reivindiqués el duo per sobre de l'individual: Aggtelek (Xandro Vallès i Gema Perales) i Llobet i Pons ( Jasmina Llobet i Lluís Fernández Pons).

Sense complicar-se la vida, però afinant al màxim en metodologies de treball compartit, el títol de la mostra incideix en la intensitat del binomi artístic mitjançant dues propostes que posen en relació la major afinitat que uneix aquests quatre artistes: el caràcter lúdic de la pràctica artística i la seva capacitat per activar, tensar i posar en crisi la nostra relació amb l'art. Així, el joc - i per tant la vivència compartida segons una sèrie de complicitats - té un paper principal en dobles. D'una banda, revela la flexibilitat dels seus processos de recerca i formalització; de l'altra, manifesta un desig de connexió amb la vida quotidiana que, voluntàriament, s'allunya de qualsevol fórmula de cripticisme. Dobles no complimenta ni enganya. Simplement es mostra com el que és: una sèrie de dibuixos (Aggtelek) i una sèrie d'objectes (Llobet i Pons) disposats a l'espai amb la voluntat de connectar - això sí, des de motius diferents - amb aquelles persones que visitem l'exposició.

En primer lloc, els 300 dibuixos d'Aggtelek revisen la història de l'art a través dels seus principals artífexs; és a dir, els artistes més destacats i icònics de la història, però ho fan a través d'un enfocament inesperat, paròdic: un primer pla dels seus genitals. D'aquesta manera, el nostre coneixement sobre cadascun d'ells entronca amb la traducció especulativa que duen a terme. El sexe femení o masculí de l'artista com a possible activador de la seva personalitat, o de la seva obra, o de la seva vida. Al cap ia la fi, un cúmul de detalls políticament incorrectes que magnifiquen la intimitat, la sexualitat i les qüestions de gènere per reivindicar una aproximació lliure, radical i desobedient davant el pes de la història i el cànon en art. Com apunten ells mateixos, el missatge es mou entre "Picasso és la polla o, més bé, ens importa una polla?".

Per la seva banda, Llobet i Pons continuen amb les seves investigacions entorn de l'objecte a través del cercle i la connexió trenada de coses pertanyents a la quotidianitat. Una poètica quotidiana i lúdica on la noció de construcció es presta a nous usos disfuncionals que es reivindiquen a si mateixos des de l'anul·lació conscient de la seva funció original. Seguint per tant un efecte cadena que remet a l'acció humana - penso per exemple en el gest poderós i simbòlic d'unir els nostres cossos per no deixar passar - Llobet i Pons assagen possibles coreografies derivades de la materialitat més intranscendent del nostre dia a dia; una peformativitat de l'objecte que convida a la fantasia, i gairebé a la mística des d’allò anodí.
 
Per acabar, simplement assenyalar una preciosa coincidència que uneix, potser més que altres vegades, el treball dels artistes amb el d'altres posicions implicades en l'art, en aquest cas els propis galeristes. Per extensió, per complicitat, per biografia, dobles incorpora també en la trama argumental de la mostra al duo format per Ismael Chapazz i Juanma Menero. El duo Tactel. A més, la potència del binomi segueix ampliant-se amb Ferran Mitjans i Oriol Armengou, el duo Toormix.
 
Sentimental i professionalment fidels a la noció del que doble, tant artistes com galeristes i dissenyadors aposten aquí per convertir l'espai expositiu en una grata situació de trobada íntima entre uns continguts i una presència externa, distanciada: cada un de nosaltres, cadascuna de les nostres fascinacions o les nostres manies davant la idea d'art. I aquí és també on es multiplica la partida.

David Armengol 

#DoblesTactelToormix