Art Designers

Art Designers

Patrick Thomas, Anthony Burrill, The Rodina, Claudia Basel, Alex Trochut, Eike König, Mathieu Mercier, Antoine et Manuel, Pepa Salazar

07 / 06 / 19  -  31 / 07 / 19 // BCN
Art Designers
Art Designers
Art Designers
Art Designers
Art Designers
Art Designers
Art Designers
Art Designers
Art Designers
Art Designers
Art Designers
Art Designers
 Aprenent del bastardisme

 El 1972 Robert Venturi, Denise Scott Brown i Steven Izenour van publicar “Learning from Las Vegas”, assaig fundacional de l’arquitectura postmoderna en què es defensava el strip de Las Vegas com a nou paradigma arquitectònic. Gairebé mig segle després, en múltiples manuals d’arquitectura, alguns autors encara s’oposen contundentment a acceptar que els enormes neons, els anuncis del xou de Celine Dion i les falses piràmides puguin ser assumits com a arquitectura. El cantautor Bob Dylan va ser guardonat el 2016 amb el Premi Nobel de Literatura. Ferran Adrià va ser convidat –on no el conviden?– a participar a la Documenta Kassel del 2007. La producció de l’artista Rirkrit Tiravanija consisteix fonamentalment en preparar tiberis. Andy Warhol envaïa les galeries de Nova York el 1964 amb simulacres de les caixes de detergent Brillo. L’any passat Pedro Almódovar, entre d’altres figures rellevants de la indústria cinematogràfica, s’oposava amb irritació a que una pel·lícula produïda per Netflix participés al Festival de Cannes. Tots i cadascun d’aquests episodis han provocat, com cantaria Raphael, “Escándalo”.
El debat entre els límits de les disciplines o la idiosincràsia dels llenguatges artístics és una constant en la historiografia de les arts. I en aquest sentit, és curiós observar com el concepte de “disseny” va ser clau en un dels moments més encesos de la història d’aquesta polèmica. El 1563 obria a Florència la que assenyalem com la primera acadèmia de l’art, fundada per Cosme de Mèdici, com a Accademia delle arti del Disegno. En aquesta acadèmia, promoguda per Girogio Vasari, els estudiants aprenien precisament l’art del disegno, és a dir, eines relacionades amb la geometria, la matemàtica o l’anatomia, que servien com a fonament teòric i científic previ a l’execució d’una pintura, d’una escultura o d’una arquitectura. Així, la primera vegada en la història de l’art en la qual es defensava contundentment el caràcter intel·lectual o liberal de les arts, es feia prenent el concepte de disseny com a fonament.
Ara bé, tal com apunta Yves Zimmermann en el seu article “L’art és art, el disseny és disseny” –2003–, el diàleg entre les nocions d’art i disseny ha viscut altres variacions des de la revolució industrial i l’auge de les arts aplicades al segle XIX. L’autor explica que, encara que al principi les obres de disseny gràfic i industrial s’avaluaven amb els mateixos criteris estètics que les enteses com a obres d’art –pensem per exemple en els cartells de Toulouse-Lautrec o en la producció de la Bauhaus–, en dècades recents com la dels vuitanta, el disseny es tacava d’una pàtina pejorativa, assumint-se com a simple cosmètica dels objectes o dels signes.
La mostra Art Designers ens torna a llançar aquest debat en un moment d’especial i estimulant bipolaritat: la nostra era de la hiperespecialització conviu amb discursos a l’entorn d’allò fluid, el no definit, el mutant o el feliçment confús. Si bé aquestes narratives anti-dicotòmiques gaudeixen d’una fortuna evident en l’àmbit de l’activisme de gènere, del sexe-afectiu o de l’identitari –l’aposta per un pensament no-binari o poliamorós, el bastardisme o el recent festival de cultura txarnega–, podríem preguntar-nos aquí sobre la porosa força desclassificadora de les peces integrades en la mostra.
D’entrada el lloc en el qual s’exhibeixen les obres permet revisar aquella tirania de la “nomenclatura depenent dels espais” segons la qual el mateix objecte serà assumit com a disseny si es troba en un aparador de botiga o en un opi o bé com a objecte artístic si es desplaça a un museu, a una galeria o a un centre d’art. Precisament Espai Tactel Toormix transita feliçment entre el disseny i l’art, i com aquells florentins del segle XVI, pren el pensament i la conceptualització com a fars. A més, si algú segueix pensant que la producció artística no ha depès d’un client que exigeix o espera alguna cosa, de manera estricta fins fa un segle, i de forma més velada en l’actualitat, és un il·lús o un romàntic.
A tot això hem de sumar-li la capacitat de les obres presentades d’alterar certs binarismes que han marcat el debat tradicional entre art i disseny: està menys aprop del disseny la peça d’Antoine et Manuel en transformar en un unicum un fragment d’uns dels seus mobles seriats? Passa el mateix amb el llum de Mathieu Mercier? L’artista francès afirma que la seva llum és una obra d’art, no una producció industrial. Per què necessita afirmar una cosa així? És que les peces industrials d’autors minimalistes no són material artístic?, És que no celebrava Walter Benjamin d’una manera entusiasta el caràcter democràtic de l’obra seriada en el seu famós text de principis del segle passat “L’obra d’art en l’era de la reproductibilitat tècnica? Seguim necessitades de l’aura de l’unicitat?
De la mateixa manera, si recentment el MACBA llegia la poesia visual de Joan Brossa des de la noció de transformisme i a ningú li sorprèn trobar artistes conceptuals que treballen únicament amb les capacitats expressives i formals del text en les sales dels museus d’art contemporani, per què no entendre també com a material artístic el pòster tipogràfic de l’estudi Claudiabasel, les peces textuals d’Anthony Burril, l’exploració del vector i el color per part de l’Àlex Trochut o les bromes visuals d’Eike König? Volskwagner.
I finalment, potser l’exercici més difícil, ¿com se les empesca el disseny per incorporar la dimensió performativa i carnal, per tal de transitar de la pantalla o del patró a una reflexió creativa a l’entorn del cos? Simplement “entreu” en la camisa-llenç de Pepa Salazar o identifiqueu-vos com a treballadors precaritzat en aquestes 300 hores de treball aparentment immaterial reduïdes a tres lones de treball amb ulls desencaixats i mans desquiciades, configurades per The Rodina.
Als puristes els irritarà aquesta exposició. Però Venturi, Scott Brown, Izenour i Raphael estaran encantats de veure conviure en un mateix i híbrid espai un llenç d’en Micky Mouse amb la cara del logo de McDonalds i el nas d’Adidas, a l’August de Prima Porta intervingut per en Patrick Thomas, uns ulls que semblen anus penjant d’una lona rosa cridaner o uns vectors al·lucinats que es fonen com xiclet quilomètric Boomer.

EVERYTHING.

Víctor Ramírez Tur
Doctor en història de l’art i professor de la Universitat de Barcelona

#artdesignerstacteltoormix